Cristian Herrera Dalmau treballa principalment amb el mitjà del vídeo i la instal·lació, tot i que aquests són sovint el resultat d’una acció performativa prèvia. En la seva pràctica trobem una voluntat de relacionar-se amb un context donat a través del repte i el desafiament poètic, mitjançant el desenvolupament d’accions revestides del que podríem anomenar una “èpica domèstica”. Algunes d’aquestes accions impliquen una confrontació dura i fins i tot extrema del mitjà natural (sigui el mar o una muntanya nevada) i introdueixen també el concepte del risc, però també a vegades la idea d’absurd. Dalmau desenvolupa aquestes accions en solitari o bé amb col·laboradors molt propers, fent ús de mitjans que té al seu abast, sempre dins una lògica d’autosuficència. El conjunt de la seva obra transmet una manera d’entendre l’art com a espai de reivindicació d’un ideal romàntic i també com un lloc de resistència des del qual generar disfuncions i formes de procedir que qüestionin el pensament hegemònic.

​

Alexanra Laudo